Corea o Finlàndia? I la LOMCE?

En el darrer post, vam poder analitzar i estudiar per sobre les mesures que es portaran a terme amb la nova Llei d'educació proposada pel ministre Wert. En anteriors sessions a l'aula, vam estar treballant sobre el sistema educatiu ideal o idoni per marcar-lo com a referent. L'estat de la qüestió va quedar entre el sistema educatiu Finlandès o el Coreà, ja que són els països amb millors resultats a les últimes proves PISA. A continuació, contrastem quins aspectes caracteritzen a cada sistema per a que sigui tan efectiu i sense deixar de banda la LOMCE.

Com indicàvem anteriorment, aquests dos països són els que tenen millors resultats a les últimes proves PISA. Es podria dir que aquest fet demostra que és possible compaginar en educació l'equitat i la qualitat. Tot i així, hem de tenir en compte que tots dos països tenen sistemes educatius diferents, a la mateixa vegada, que la societat també ho és. Per tant, la manera en que assoleixen l'èxit educatiu es parteix en dos vessants:

A Finlàndia l'educació no és obligatòria fins els 7 anys i es troben fins els 16 anys en el mateix centre, sense canvis de nivell: sistema educatiu integrat. A la secundària estudien tots els alumnes el mateix, a la vegada que van personalitzant el seu currículum amb matèries optatives. Les estadístiques confirmen que es graduen un tant per cent més alt d'alumnes a la secundària que a Catalunya o Espanya (un 10-15% més). No hi ha avaluacions externes i al finalitzar els estudis obligatoris obtenen un certificat final conforme han finalitzat i s'han graduat o un certificat (en cas de no haver finalitzat els estudis) amb les matèries cursades i aprovades. És un sistema que acostuma a agrupar als alumnes en funció de les seves habilitats.

L'estructura de Corea tampoc s'allunya gaire a la d'altres països. Comencen l'obligatorietat a l'escola als 7 anys fins als 12 anys, que finalitzen l'etapa elemental. Per tant, tenen talls entre nivells i l'accés a la següent etapa requereix d'una prova. Dels 13 anys als 15 es troben a l'escola primària on cursen les mateixes matèries i l'educació és gratuita. Dels 16 als 18 anys comprèn una etapa diferent (High Scool) i les opcions a estudi es diferencien en diverses branques. Allà no existeix la possibilitat a repetir curs, així com a Finlàndia gairebé no es dóna tampoc. Per contra, amb la LOMCE trobem diverses proves d'accés i que podran "fer fora" als alumnes que tinguin unes notes deficients als 14 anys, derivant-los a una formació professional bàsica. El que no acostumem a veure de Corea és la pressió exercida sobre els alumnes, l'esforç constant que han de mantenir per assolir els seus objectius. A més les famílies inverteixen en l'educació dels seus fills des de ben petits. Gran part del temps es troben estudiant.

Per tant, centrant-nos ara en la LOMCE, Espanya es troba més proper a un sistema que pretén buscar la qualitat i no tant l'equitat, és a dir, més similar al sistema alemany diversificat. A més, s'estan produint diferents retallades a l'educació que afecten a les beques i els ajuts amb els que les famílies i els alumnes podien comptar anteriorment. A Finlàndia, el menjador és gratuït i el Govern destina gran part dels recursos als alumnes amb dificultats, no només busca una qualitat sinó una equitat i un accès a l'educació per a tothom. 

Si parlem del nombre d'alumnes a les aules, a Finlàndia són aproximadament 20, cosa que amb la nova llei d'educació a Espanya, el nombre d'alumnes augmentaria. Per tant, s'estarà dedicant menys temps a cada alumne, contrari amb el que succeeix a Finlàndia. Tot i així, a Corea també hi ha classes molt més nombroses que a Finlàndia, i no deixa de tenir menys nivell en quant a resultats a PISA.

Tant com Corea i Finlàndia tenen un gran respecte a l'educació i és molt important per al seu país. Aquí podem veure com la LOMCE no és aprovada per a tota la població Espanyola, més bé és rebutjada i no es comparteix amb el Govern. Això podria qüestionar si realment el Ministre d'Educació té en compte als alumnes i les seves dificultats, així com la societat en la qual ens trobem.

En quant a dades més econòmiques, Espanya destina un PIB del 4% (aproximadament) a l'educació i Finlàndia un 6% (segons dades de 2012). Reben molts més ajuts que a Espanya, on s'estan retallant cada cop més per motius de crisi econòmica. A Corea també hi dediquen gran part de l'economia del país a l'educació, tot i que sigui amb una funció o metodologia diferent a Finlàndia. 

Finalment, amb quin sistema ens quedaríem com a model de referència? Ens quedem amb la LOMCE? O, pot ser, preferim un sistema el qual el Govern té en compte cada necessitat i hi considera que l'educació d'un país és molt important. Tot i així, si optem per aquesta via, de quina manera portem als alumnes a un èxit educatiu? Segons un model més estricte i rigorós com el de Corea, on la majoria del temps dels alumnes està destinat als llibres i als estudis? O un sistema més finlandès, on les habilitats dels alumnes són la prioritat per al seu èxit educatiu i tot és més flexible?